Nova il.lustració radical. Marina Garcés // Reseña (CAT)

Marina Garcés ens regala aquest compendi d’articles en forma de llibre.

La sensació de viure en un món massa injust, insuficientment solidari, ple de desigualtats.

La condició i la necessitat de consciència de lliuta. O som còmplices o som combatents. Si no sabem què som, ja ho avanço, formem part del primer grup: el de la inèrcia, el de tenir-ne prou amb una vida còmoda malgrat he tingut una educació notable, el de “jo ja reciclo”, el de “poca cosa es pot fer”… No només us heu rendit sinó que contribuiu a aquest destí que ja no és incert, sinó que és certament negre. La passivitat com a forma de vida.

El pensament crític que escasseja. Cada vegada sabem més però ens preguntem menys el per què de tot plegat.

La Marina Garcés ho explica millor que jo.

Lluitar és cansat, però ens omple les vides de sentit, d’una energia màgica, d’una pau interior… quina contradicció: la lluita que ens dona pau.

Comparteixo el meu the best of del llibre:

Aquest món…

Ja no comptem de fer-nos millors a nosaltres mateixos sinó que només aspirem a obtenir més o menys privilegis en un temps que no va enlloc, perquè ha renunciat a apuntar a un futur millor.

Ho sabem tot però no podem fer res.

Som a les portes d’una rendició. La rendició del gènere humà quant a la tasca d’aprendre i d’autoeducar-se per viure més dignament.

Els nostres temps…

No estem en regressió. Diuen, algunes veus, que estem en procés d’esgotament o d’extinció. Potser no arribarà a ser així com a espècie, però sí com a civilització basada en el desenvolupament, el progrés i l’expansió.

La globalització prometia un present etern, una estació d’arribada on a poc a poc els països en vies de desenvolupament anirien fent cap i on tots els ciutadans del món aniríem, progressivament, connectant-nos (…). El que tenim davant ja no és un present etern ni un lloc d’arribada, sinó una amenaça.

En lloc de preguntar-nos “cap a on?”, la pregunta que ens fem avui és “fins quan?”: fins quan tindré feina? Fins quan hi haurà pensions? Fins quan creurem encara en la democràcia?

Un present que havia de durar per sempre, s’ha convertit en allò que no pot aguantar més. En quelcom literalment insostenible.

Junt amb el “fins quan” es desperta també l’impuls de l’”ara o mai”, del “si no és ara, quan?”

Vida vivible: és la gran qüestió dels nostres temps. Els uns la basteixen ja només en termes de supervivència, encara que sigui a cops de colze… Els altres tornem a posar la vella qüestió sobre la taula: vida vivible és vida digna? Els seus límits són aquells pels quals encara podem lluitar.

Confrontats amb l’esgotament del temps vivible i, en últim terme, amb el naufragi antropològic i la irreversibilitat de la nostra extinció, el nostre temps ja no és el de la postmodernitat sinó el de la insostenibilitat.

La consciència, cada cop més generalitzada, que “això” (el capitalisme, el creixement econòmic, la societat de consum, el productivisme, com se’n vulgui dir)és insostenible impugna radicalment l’estat de les coses. Per això és innominable. Per això se’n neutralitza l’expressió, des de fa anys, amb tot tipus d’argúcies terminològiques I ideològiques. Una d’elles: sostenibilitat i, més concretament, creixement sostenible.

Els éssers humans, fins quan podrem aguantar les condicions de vida que nosaltres mateixos ens imposem, sense trencar-nos (invidividualment) I extingir-nos (com a espècie). Ens veiem confrontats, així, amb una tercera experiència del límit: junt amb la del planeta i la del sistema, la que té a veure amb la precarietat de les nostres vides.

Els límits del planeta i dels seus recursos són evidències científiques. La insostenibilitat del sistema econòmic també és cada cop més evident. Però, quina és l’arrel de la impotència que ens situa, de manera tan acrítica i obedient, com a agents del nostre final? Per què, si estem vius, acceptem un escenari post mortem?

El camí…

Saber ja no és accedir a les veritats eternes de Déu sinó millorar la nostra pròpia comprensió i la relació amb el món que ens envolta. La Illustració radical no és il.lusa sinó combativa. I el seu compromís, des de Spinoza fins Marx, fins i tot passant per Nietzsche, no és altre que la millora del gènere humà contra tot allò que habitualment l’oprimeix i el degrada.

El fet decisiu dels nostre temps és que, en conjunt, sabem molt i que alhora no som capaços de res. Som il.lustrats i analfabets al mateix temps.

Ja aleshores, a mitjan segle XVIII, es temia la saturació de les biblioteques, l’acumulació de coneixement inútil i la impossibilitat de relacionar-se adequadament amb el saber. Sense l’exercici de la crítica, el coneixement tendeix a tornar-se inútil perquè encara que accedim als seus continguts no sabem com des d’on relacionar-nos-hi. La crítica, com s’argumenta en el mateix tex, es desplega com una activitat múltiple que consisteix en seleccionar, contrastar, verificar, descartar, relacionar o posar en context, entre altres tasques. No només constata sinó que valida, no només acumula sinó que interroga sobre el sentit, de manera dinàmica i contextualitzada.

Actualment tenim poques restriccions d’accés al coneixement, però molts mecanismes de neutralització de la crítica. Entre d’altres, en podem destacar quatre: la saturació de l’atencio, la segmentació de públics, l’estardardització dels llenguatges i l’hegemonia del solucionisme.

El problema ja no és només la necessitat de seleccionar la informació, sinó també la impossibilitat de prestar-hi tota la atenció (…). Com podem discriminar críticament sense poder-ho processar (digerir) tot? (…) Com que no podem formar-nos una opinió sobre tot el que ens envolta, seguim les que altres ens ofereixen ja formatades, o ens hi apuntem sense tenir la capacitat de sotmetre-les a la crítica.

Tal i com la defineix, entre d’altres, Evgeny Morozov, el solucionisme és la ideologia que legitima i sanciona les aspiracions d’abordar qualsevol situació social complexa a partir de problemes de definició clara i de solucions definitives.

Malgrat la diversitat, totes les formes d’opressió del nostre temps passen per l’acceptació d’un “no sabem com pensar el que està passant ni com intervenir-hi”.

En transició…

El que hem de preguntar-nos és com i perquè avui en dia es pot fer qualsevol cosa a tanta gent culta. I per què societats relativament tan cultes encara cometen tantes atrocitats.

Quins sabers i quines pràctiques culturals necessitem elaborar, desenvolupar i compartir, de manera que contribueixin a treballar per una societat millor arreu del planeta?

Ens hi juguem l’estòmac, la consciència i la dignitat del destí comú de la humanitat en aquest temps que resta. El nostre combat, avui, és un combat d’allò necessari contra el que se’ns presenta com a imperatiu.

El liberalisme va traduir el progrés moral i polític en termes de dinamisme en el creixement econòmic i en la promoció social dels individus. El progrés es va convertir, així, en prosperitat. Avui, la prosperitat, ja insostenible, és la nostra amenaça.

Contra el dogma apocalíptic i la seva monocronia messiànica i solucionisme (o condemna o salvació), el sentit d’aprendre és treballar en una aliança de sabers que conjuguin la incredulitat i la confiança.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s